Guanyadors dels Jocs Florals 2021

Pau Vila

La idea fantàstica
Autora: Aroa

Hi havia una vegada un bosc on tothom anava del revés. Estaven una mica cansats d’anar al revés. Un dia una nena va arribar al bosc i no anava del revés. No van entendre res de res per això li van preguntar:
– De quin país vens?
– Com que de quin país vinc? – va dir la nena. – Vinc jo i us pregunto això a vosaltres. Ells tampoc no entenien res, es van començar a barallar: per què no vas del revés? I per què tu no vas del revés? No s’entenien i per això la nena va marxar del bosc. Quan tots dormien la nena pensava en el que li havia passat aquest matí. “Mentrestant” al bosc tothom pensava en la nena i el conflicte que havien tingut! Aquell matí la nena va tornar al bosc però no va trobar a ningú perquè els del bosc havien anar a casa de la nena però no es van trobar. Es van espantar tots els del bosc, tothom va buscar la nena i la nena a ells. Al final la nena va tenir una idea: i si me’n vaig a casa? Els del bosc van anar al bosc a buscar la nena i no es van trobar. Per això els del bosc van fer uns prismàtics i van veure la nena. El mussol va anar volant i es va disculpar. Des d’aquell dia, el poble i el bosc són amics. Vet aquí un gat, vet aquí un gos! FI.

L’abella que va perdre les ratlles
Autor: Àlex

Hi havia una vegada una abella que un dia es va despertar i es va adonar que havia perdut les ratlles. Llavors va anar a buscar el seu veí el llangardaix. Llavors li va dir que no les havia vist. Llavors tots dos van anar a buscar la seva veïna la sargantana i els va dir que no i tots tres van anar a buscar el veí el mussol. Llavors va dir: no les he vist però pots anar a buscar a la teva casa. Va sacsejar els llençols i va trobar les seves ratlles. Conte contat ja s’ha acabat.

Ferrière

El color verd
Autora: Gala

Hola, soc el color verd, m’agraden molt les plantes, sobre tot les de color verd com el meu nom.
Sobretot estic al carrer i fins i tot als llibres! El meu amic és el color blau.
Un dia ens vam barallar i no el vaig veure fins el dia de Pasqua. Va passar una setmana i el blau i jo vam tornar a ser amics. Vam jugar al “pilla pilla”, al “pica paret” … Però un el color blau va desaparèixer. Tot era horrible, el cel era gris. Va una altra setmana i resulta que el color blau havia decidit marcar uns dies perquè tothom s’adonés que els colors érem importants! Com el vam trobar a faltar!

El colibrí i la garsa
Autor: Samuel

Hi havia una vegada un colibrí que es deia Toni, en Toni era molt juganer i molt explorador però el que més li agradava era jugar amb la garsa. La garsa era la millor amiga d’en Toni. Un dia la garsa i en Toni van anar a bosc i van veure un misteri. Van trobar unes pintades als arbres i van veure unes persones vestides que estaven tallant els arbres. Van córrer a avisar a tothom.
-Esteu en perill!!
Al bosc el capità Carolina sempre els ajudava, aquest cop ho va tornar a fer. Van esborrar les “x” dels arbres dels arbres i les persones ja no van saber què havien de fer i van marxar.

Sant Francesc

No hi ha números
Autora: Ottilie

Hola, soc la Luna, tinc quinze anys, tinc el cabell negre i els ulls blaus. Però tinc un problema: han desaparegut els números! Quan vull trucar els meus avis desapareixen els botons i quan intento escriure la tinta es torna invisible. Tinc por que no els torni a veure. Què puc fer, em pregunto? Ja ho tinc! El meu cosí segon és un científic, però, oh no! No hi ha números! Pregunto a la mare: Saps on viu el meu cosí segon? Sí, viu al nostre carrer. Vaig córrer cap a la meva habitació, vaig sortir al carrer. Quan vaig arribar, vaig entrar a la casa. Estava tot fosc i hi havia ampolles i instruments estranys. Després va entrar el meu cosí, era molt estrany, tenia sis dits i tres ulls i va dir:
-hola soc en Scribaxius, amb què et puc ajudar?
-Tinc un problema han desaparegut els números.
-Mmm, ja ho tinc! Va agafar tres ampolles amb poció i un d’aquells instruments estranys i va barrejar les tres pocions. Les va posar a l’instrument, després hi va haver una mini explosió i … ja hi ha números!


Sempre és el mateix
Autora: Naia

NO ÉS JUST, sempre és el mateix, la història de Sant Jordi sempre ha estat el mateix. Bé, un cavaller que salva a la princesa de les temibles urpes del drac. I el príncep i la princesa acaben menjant anissos, però aquesta vegada NO! Això s’ha acabat! Passeu, passeu que veureu una cosa interessant:
Aquest és el regne de la princesa Odi i està tot negre, fosc i tenebrós. Al poble ja no queda gairebé aigua, els carrers estan bruts fins que un dia…va arribar un cavaller pujat dalt d’un drac. El cavaller al veure que no hi havia ningú va anar al poble va picar a una caseta i algú va obrir… nynyec…
– Hola em dic Marina i tinc 10 anys
– Hola, jo soc el Jordi, tinc 32 anys i et vull fer una pregunta
– Quina? -va preguntar la Marina
– Per què tot aquest poble està tant brut?
– És perquè la nostra princesa Odi ens maltracta, ens dona una gota d’aigua al mes.
– AIXÒ NO POT SEGUIR AIXÍ! Hem d’anar i donar-li una lliçó.
– Impossible! – Va dir la Marina.-Els que han anat a casa de l’Odi no s’han tornat a veure.
– Ho sento però jo hi vaig, això no es pot quedar així per sempre
– D’acoooord. T’acompanyaré.
– Però hi ha un petit problema va dir el cavaller. NO sabem com arribar-hi.
– Jo sí – va dir la Marina i va pujar corrents a la seva habitació. I quan va
tornar portava un mapa a la mà – Aquest és el mapa per anar al castell de la
princesa Odi. Haurem de caminar durant 1 hora.
Al cap d’una hora…
– Ja hi som.
– Ara hem de trobar a la princesa Odi -va dir el cavaller. Segur que està a la sala del tro.
– Doncs a què estem esperant? Som-hi.
– Espera un moment -va dir la Marina – Què és aquest soroll? Toc Toc Toc. Són els talons de l’Odi!!!
– UAJAJAJA! Vaja, vaja, què tenim aquí? Un cavaller i una nena de 2 anys.
– Eeee! Tinc 10 anys.
– Porteu-los al pou més profunt que trobeu!
– Ahahaha! Ara hem de sortir d’aquí.
Al cap de 8 hores va aparèixer el drac.
– Visca! Ara plantem-li cara a aquesta tal Odi.
– Tinc una idea – va dir el cavaller. -L’agafarem per l’esquena i la llançarem a aquell volcà.
– D’acord.
Dit i fet, la van agafar per l’esquena i la van llençar al volcà i va morir. La llum del sol va tornar i tothom va ser mol feliç. La Marina i el cavaller van poder tornar a les seves cases!

S.Millet

L’abecedari
Autora: Erin

El Joan està aprenent l’abecedari, però mai se’n recorda de l’ordre.
Quan el Joan se’n va a dormir, totes les lletres de l’abecedari es reuneixen a la taula del Joan.
– Ara comença la reunió – diu la A.
– Qui ha dit que tu ets el cap? – rondina la Q.
– Mira, tothom controlarà la reunió perquè així no ens barallarem, però ara ens hem de posar al tema! – assegura la M.
– D’acord, comencem. Necessitem que el Joan es recordi del nostre ordre. Algú té alguna idea? – diu la D.
– Jo! Jo! Tinc una idea. Mira, ens hem d’inventar una cançó o alguna cosa! – exclama la J.
– Una cançó no. Trigarem massa per fer que les paraules rimin i només tenim una nit – diu la U.
– Em… Podríem fer un conte? – pregunta la E.
– Sí! – diuen totes.
Les lletres es van posar a treballar tota la nit per fer el conte per al Joan. El conte consistia en una petita història de cada lletra de l’abecedari perquè el Joan les conegués una mica millor. Al final del conte hi apareixien totes les lletres seguides i en ordre.

Quan el Joan es va despertar, va veure el conte sobre la taula amb una nota que deia:
“Joan, és per a tu, de part de la A,B,C,D,E,F,G,H,I,J,K,L,M,N,O,P,Q,R,S,T,U,V,W,X,Y,Z”

El Joan molt content, va pensar que ho havien fet els seus pares per ajudar-lo a aprendre les lletres de l’abecedari en ordre. Les lletres silencioses, van riure perquè així van mantenir el seu secret.
Per cert, el pla de les lletres va funcionar!

El llapis
Autora: Mariona

Jo no entenc res. Els ajudo a escriure i mentrestant se’m fa petit el nas. Cada dia me’l fan més punxegut amb una cosa que talla, que en diuen maquineta.
Visc en una cova fosca, que en diuen estoig, amb els llapis de colors, la goma, les tisores, els bolígrafs, el regle i sabeu amb qui més? Amb la maquineta. Quin mal son!
Cada matí quan obren la cremallera, m’agafen i començo un dia de bojos: em deixen sobre la taula, em tiren a terra, em pinten, m’embenen amb cinta adhesiva de colors i si tinc sort i no em perdo, puc tornar a descansar a la cova. Acabo trist i cansat.
Però avui, tot ha estat diferent. Com cada matí, ha entrat la llum quan algú ha obert l’estoig i m’ha agafat. Aquella ma ha començat a dibuixar amb el meu nas una casa enmig d’un bosc amb unes muntanyes al darrere i un riu al costat. També ha dibuixat uns cérvols amb les seves cries i moltes flors, fruits i natura per tot arreu.
Quan m’ha guardat a la cova, ja no m’ha semblat tan fosca. Avui no em sento trist i cansat. Avui ningú m’ha tirat a terra ni m’ha maltractat. Avui em sento feliç i encara noto unes pessigolles al nas que em fan somriure.

Ermitage

Ele Adrià
Autora: Olívia J

Hi havia una vegada un nen que es deia Adrià, era de l’Índia però va venir a viure a Catalunya.
Ja li havien ensenyat el català, però tot hi així no es volia comunicar. Uns dies després de la mudança va començar a parlar i llavors la mare va decidir apuntar-lo a una escola. El primer dia estava emocionat i nerviós, la seva presentació havia anat bé, però després a l’hora del pati van venir uns nens i van començar a riure’s del seu color de pell, insultant-lo i dient:

– Ui! Està cremat.
Quan va tornar a casa li va dir a la seva mare:
– No vull tornar més a l’escola.
I se’n va anar plorant a la seva habitació. Després d’una estona la seva mare va entrar a la seva habitació.
– Què ha passat a l’escola?
El nen va respondre:
– S’han rigut del meu color se pell.
La seva mare li va dir:
– Totes les flors són diferents però no s’ insulten i això les fa boniques.
– Però mama si el hi dic això es riuran de mi.
– Si es riuen de tu, comenta-ho a la professora.
– Però em faran bullying dient el mimat i “xivata”.
– Doncs ignora’ls.
– No puc fer això, em molesta molt.

Al dia següent li van tornar a dir i ell els va dir la frase que li havia dit la seva mare, però es van burlar d’ell i després el van pegar. Ell li va anar a dir a la directora però estava ocupada. Així que quan va tornar a la seva classe li va dir a la seva professora i ella li va dir que potser no se sentia còmode amb els nens i que havia d’anar amb les nenes, tot i que ell es va negar i llavors va intentar ser amic del nen que li feia bullying.
Un dia li va dir a la seva mare que el seu amic Pablo li havia deixat en ridícul davant de tota l’escola.
– I per què segueixes sent el seu amic? Li va preguntar la mare.
– Per no anar amb les nenes.
– Però les nenes t’han fet alguna cosa?
– No.
– Llavors per què no vols anar amb elles?
– No ho sé.
El dia següent va anar amb elles i tot va anar molt bé, però se sentia estrany. La seva mare el va portar al metge, el nen li va dir al metge:
– És que em sento com una nena.
– Potser ets transgènere.
Al sortir de la sala li va dir plorant a la seva mare:
– Sóc transgènere!
La mare li va dir:
– I per això plores?
– Sí.
– Et repeteixo, totes les flors són diferents però no s’insulten i això les fa boniques. Deixa de preocupar-te per com siguis, ets bona persona.
– Gràcies mama -va dir.
Al dia següent li va dir a tota la classe, li van intentar fer bullying però els hi va dir adéu i se’n va anar amb qui el respectava. I així va millorar la vida d’ Ele Adrià.

Les formigues
Autor: Tiko

Les formigues vivien en un bosc al costat d’una ciutat.
Les formigues no s’atrevien a entrar a la ciutat perquè allà vivien uns monstres anomenats humans. Quan una formiga intentava entrar-hi sempre acabava atropellada per un cotxe, trepitjada per un humà o morta per un verí. Tot i així les formigues intentaven d’entrar-hi igualment perquè al bosc on vivien no hi havia gaire menjar i a les cases dels humans n’hi havia més.
Un dia va néixer una formiga que es deia Totlin. Aquesta formiga tenia molta curiositat i li agradaven molt les aventures. Quan la Totlin va fer tres setmanes ja començava a sortir del cau i mentre caminava va veure on hi havia la ciutat, ja li havien parlat sobre aquell lloc i com que tenia tanta curiositat va voler entrar-hi.
Va caminar una hora i va arribar a una mansió i a la porta hi havia un cartell que deia: “ No sou benvinguts al palau, més val que no entreu o malament acabareu”. La Totlin s’havia començat a calmar de la por que tenia al començar l’aventura però el cartell ara l’havia espantat molt. Estava molt indecisa perquè no sabia si entrar-hi o tornar a casa. La Totlin era molt valenta però això era massa per a una formiga de tres setmanes. Va estar pensant durant molta estona i al final va decidir entrar-hi. Com que era una formiga, li era molt fàcil passar per sota de la reixa. Va travessar el jardí de davant la casa fins a arribar a una porta enorme de fusta i ferro. Va veure un altre cartell on hi havia dibuixat un escarbat, una aranya, un saltamartí, un mosquit, i al final hi havia un dibuix encara més gran que tots els altres dibuixos d’una formiga. Darrere els dibuixos i havia una frase que deia: “tots aquests insectes són odiats pel propietari d’aquesta mansió, més val que no n’entri ni un. Això va espantar a la Totlin, però ara estava decidida a entrar i res no la faria canviar d’idea, així és que es va posar mans a la feina i va començar a buscar maneres d’entrar.
No va trigar gaire a trobar una escletxa per on passar. Es va adonar que havia anat a parar a la sala d’estar. Era una sala enorme amb tres sofàs, una tele gairebé tan gran com si fos de cine i moltes coses més. Però la va espantar molt que hi hagués un ós formiguer, que per sort estava adormit. La Totlin volia anar directament a la cuina per buscar menjar, però la casa era com un laberint, i va haver d’entrar a vint sales fins que va trobar la cuina.
A la cuina tampoc hi havia gent però va sentir que venia l’ós formiguer i buscava formigues per menjar. La Totlin va entrar silenciosament a la cuina i va pujar a un armari, però llavors l’ós formiguer la va veure i va anar corrents cap a ella i li va llençar la seva llengua super llarga. La Totlin va aconseguir esquivar-la però no podia aguantar molta estona així perquè l’ós formiguer no parava de llençar-li la llengua. Havia de pensar una manera de desenpallegar-se d’aquella fera. La Totlin s’estava cansant i si no pensava ràpid, l’ós formiguer se la menjaria. Aleshores va tenir una idea, va tombar un pot de pega Superglue i es va posar al costat de la bassa de pega. Quan l’ós formiguer va llançar la llengua se li va quedar enganxada. Aleshores la Totlin va aprofitar per agafar un terròs de sucre i marxar.

Quan la Totlin va arribar al seu cau amb el sucre, va explicar la seva aventura als seus companys i es va convertir en la formiga més famosa de tot el regne.
A partir d’aquell moment la Totlin va rebre la feina de “casmanj” que vol dir anar a les cases a buscar menjar.
Un dia la Totlin anava a fer la seva feina i va veure que a la portada d’un diari deia: “ Un ós formiguer, no se sap com, se li ha quedat la llengua enganxada amb cola. No se sap el culpable”.

Mossèn Bosch

No et deixaré!
Autora: Dèlia

Estava asseguda a una cadira de l’hospital, concretament a una de la sala d’espera, mossegant-me les ungles. Estava molt nerviosa. Havíem vingut a l’hospital perquè la meva germana petita, que es diu Maria, últimament es trobava fatal i avui els meus pares, en Joan i l’Eva, ja no podien aguantar més i l’han portat a l´hospital. Així que aquí estic, des de les set del matí esperant per la resposta, de què li passava a la meva germana. 

Ja havia passat una hora i encara no sabia res sobre la Maria. 

-Pare!- vaig exclamar tota contenta.

El pare seu amb cara de disgustat.

-Què ha passat?

-Mira…-em diu el pare i abans que sabés, ja m’havia col·locat sobre les seves cames. M’agafa de la mà i em diu: 

-Elna, la Maria està patint càncer, i el doctor Carles ha dit li queden pocs dies de vida…

Em vaig quedar en xoc. No m’ho podia creure, la meva germaneta, tan bonica i estimada m’estava a punt de deixar per sempre més. Em vaig posar a plorar i el meu pare em va abraçar.

Ahir va ser el primer dia d’escola però me’l vaig saltar perquè vam anar a l’hospital un altre cop. El doctor Carles ens va dir que el més segur és que la meva germana se li acabaria el temps de vida d’aquí a unes 24 hores, és a dir, aquesta tarda. No volia anar a l’escola de cap de les maneres, però els meus pares m’han obligat, així que aquí estic davant de l’escola Clau de Sol. Avui començo el meu primer dia de secundària i estic morta de por, perquè cap de les meves companyes de l’altra escola venen, així que no conec ningú. Entro a la meva classe, que en aquest cas, és DO1. Encara que faltin 10 minuts perquè comenci classe, veig que totes les taules estan ocupades, menys un lloc, que és a davant de tot al costat d’una nena raríssima. M’assec el seu costat i de seguida em diu hola, també em diu que es diu Beth (d’Elizabeth) i que és anglesa. Jo li dic el meu nom i que tinc 12 anys, i després d’això comencem a xerrar com si fes 10 anys que som millors amigues. I mira que de social, jo, no en soc gens…

Són les quatre de la tarda i estic esperant-me a secretaria amb la motxilla i tot preparat. Es veu que la mare ha trucat a l’escola dient que haig de marxar. Veig el meu cotxe i surto de l’escola corrents, entro i li pregunto al pare…

– Què ha passat?   

No em contesta i m’estic imaginant el que ha passat.

Arribo a casa i pujo les escales corrents. El cor em va a mil, arribo a la porta de l’habitació de ma germana i entro…

No puc dormir.                                                                                                                         Estic estirada al meu llit, i no puc dormir. Avui la persona que més m’estimo de tot el món m’ha deixat, per ara, i per sempre. Com que no puc dormir, decideixo anar a veure-la.

Entro a la seva habitació i allà està, la meva germaneta tan guapa, ara, estava més pàl·lida que mai, amb els ulls tancats. Estic a punt de plorar, així que em giro, estic a punt de sortir i…

– Elna…- crida la Maria.

M’assec el seu costat i li agafo de la mà.

– Elna, vull que sàpigues que no moriré, m’ho noto. Seré sensible dels pulmons per sempre més, però a part d’això crec que podré viure. Almenys uns 20 anys més.

L’abraço amb tota la meva força. M’estiro al seu costat tota contenta, ara sí que podré dormir…

Després d’això ja no sé què més va passar… 


L’aprenentatge dels humans
Autora: Abril

Tot comença a Bristol (Anglaterra) on vivien i van viure tres noies. Quan expliquem aquesta història aquestes noies tenen i tenien 11 anys.

La primera noia és la Lauren que vivia a l’època victoriana, on les dones anaven amb aquells vestits que quasi no podien respirar i on els homes eren els caps de família i elles no podien ni opinar ni qüestionar . A Bristol va viure la Lauren amb la seva família a una casa molt gran. Ella no volia casar-se quan fos gran, ella volia viatjar pel món Era valenta, decidida i generosa.

La segona noia era la Maria que va néixer el 1972, on es vestien amb pantalons de campana, estava de moda la música disco i els colors ocres, taronja,… La seva pel·lícula preferida era “Mamma Mia” i era molt moderna i dolça. Li encantava ballar i anar amb bicicleta.

La tercera noia era la Maia que viu en l’actualitat, on estan de moda els videojocs, sortir amb les amigues a menjar llaminadures i a fer tik-toks i anar al cinema a veure una pel·lícula. Era molt rebel, divertida i apassionada. Volia estudiar cuina per inventar un nou menjar i per fer-se rica.

Un dia, les tres noies de les diferents èpoques es van trobar una carta on i sortia una foto i tres paraules: “cita aquí demà” i la foto era del Stonehenge prop d’on vivien. Les tres l’endemà van anar cap allà, de sobte van ser absorbides per un remolí fins a caure al mateix lloc i les tres alhora. Van veure un humà amb cap de robot i aquest els hi va explicar que havien sigut escollides per salvar el futur del món. Es veu que la gent del futur seria desagraïda, antipàtica i no reciclaria. Per això, els hi va demanar que entre les tres fessin uns cartells parlant de com seria el futur del món, i el pengessin en llocs ben vistosos. Elles van acceptar però amb la condició que després els hi donessin una cosa que desitjaven. Totes elles van tornar a les seves èpoques.

La Lauren amb tanta valentia va pujar al campanar i va penjar el cartell.

La Maria, va repartir amb una mica de carisma i la seva bicicleta els cartells.

I per últim, la Maia va amenaçar als seus veïns perquè li agafessin els cartells.

La veu va córrer i tothom va adonar-se que si no donaven la veu per opinar, si sempre es queixaven o si estaven massa amb les pantalles no aconseguirien res. Per això, van aprendre a ser més agraïts i reciclar per tenir un futur molt bo.

I és que en el món actual hem après moltes coses, però ens falten coses per aprendre.

El món és una gran rosa, tinguem-ne cura!

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest

Guanyadors dels Jocs Florals 2021

Pau Vila La idea fantàsticaAutora: Aroa Hi havia una vegada un bosc on tothom anava del revés. Estaven una mica cansats d’anar al revés. Un dia una nena va arribar...

Hem fet una Spelling Bee!

Fa uns dies a la classe de Mossèn Bosch vam veure una pel·lícula que es deia “Akeelah and the Bee”, en la que una nena d’un barri molt pobre de...

¿Qué es poesía?

A la classe de castellà, els alumnes de cinquè hem treballat el text poètic de la mà de Bécquer. Primer, vam llegir una biografia d’aquest autor romàntic, per saber coses...