A Catalunya, al llarg del segle XX, es van anar succeint projectes de renovació pedagògica. Ara, en ple segle XXI, quina pedagogia necessitem?
La proliferació de projectes de renovació pedagògica s’ha produït a Catalunya al llarg del segle XX, especialment durant els anys 20 i 30 i entre els anys 60 i 80. L’adequació pedagògica que correspon als nous temps ha continuat al segle XXI amb l’assumpció de nous reptes provinents de les transformacions socials que s’han produït els últims anys. “L’educació i la societat tenen una relació des de sempre molt estreta, però no del tot recíproca. Això no vol dir que l’escola se sotmeti als dictats socials, perquè això seria un obstacle per a la renovació i el canvi pedagògic.
La societat ha de prendre consciència de la necessitat de disposar d’un sistema educatiu autònom, fort i persistent. Autònom vol dir independent dels poders polítics i més implicat en la comunitat, amb més confiança en les solucions de proximitat. Fort vol dir que cal dedicar-hi els esforços necessaris sense perdre l’autonomia. I persistent significa que s’ha d’entendre l’educació no com una qüestió puntual que es liquida en deu cursos d’escola obligatòria sinó que s’ha d’estendre al llarg de la vida”, planteja Enric Prats, doctor en pedagogia i professor de pedagogia internacional a la Universitat de Barcelona.
Descarregar la notícia completa >
